La crisi de l’arquitectura de consum

Comparteix a les xarxes

Davant la situació actual de l’economia globalitzada, les tendències de model arquitectònic, segueixen un camí paral·lel, formant part d’un sistema holístic i materialitzant-se en valors i estratègies, que representen a la societat de consum en la que vivim. Aquesta arquitectura de consum busca un missatge superficial, per tal de manipular emocionalment al seu receptor, analogament a la propaganda comercial o al marqueting publicitari, on l’ego de l’arquitecte i la promoció de la marca, destaca per sobre de la funcionalitat o el disseny racional. Desde l’inici de la supremacia neoliberal amb Tacher i Reagan, i la caiguada del mur de Berlin, fins a la crisi de Lethmann Brothers, i encara avui, segueix sent el període estrella per a el desenvolupament d’aquest tipus d’estratègia, on moltes aberracions arquitectòniques són premiades i valorades, pel seu valor icònic, que en algún cas van fer el servei publicitari que buscaven i en altres no.

L’Ópera de Sydney

L’Ópera de Sydney seria l’exemple estrella i model primer de l’arquitectura de consum, que van seguir molts. Un edifici amb molta complexitat tècnica, i pioner en quant a la separació entre especialitats, arquitectura i enginyeria, desenvolupant un disseny sense tenir en compte la seva realitat construïble. El disseny deixa de contemplar necesàriament la constructibilitat.

Les obres es van iniciar prematurament per motius electoralistes al 1959, sense cap solució per a les inconstruïbles cobertes dissenyades per l’arquitecte. Posteriorment es van desenvolupar fins a onze models que no van aportar cap solució satisfactòria per a Utzon.

Les curvatures originals de la coberta, produïen enormes problemes en el càlcul i en la fabricació dels elements de revestiment exterior, fins que es va proposar unes noves formes per a les conxes, sensiblemet diferents a les inicials, facilitant enormement el càlcul i la fabricació. Per a quant la solució estructural va estar disponible, els fonaments ja estaven molt avançats, necessitant enderrocaments, molts esforços i una considerable inversió. L’arquitectura de consum requereix d’una quantitat de recursos irracionals, per al desenvolupament del projecte. Més endavant van sorgir nous problemes. Amb la solució de les conxes esfèriques es van reduir molt els aforaments i la qualitat acústica . Tot això va comportar el deteriorament en la relació entre els equips d’arquitectura i el de l’enginyeria d’Arup, que van comportar la dimissió d’Utzon.

L’obra va finalitzar al 1973, amb nou anys sota la tutela d’Utzon i vuit sense ella. El pressupost final va ser de 102.000.000 dolars australians, essent el pressupost inicial de 7.000.000. A la sala principal no es pot representar ópera, i a la sala petita pot fer-se, pero sense els alts estàndards dels grans teatres d’ópera. Una característica clau de l’arquitectura de consum. Però es un dels edificis més admirats del segle XX i la referència iconogràfica més important de la ciutat i de tot el continent.

La qualitat exaltada dels productes no és el valor d’us, la qualitat o la durabilitat. Ni es l’objectiu principal promoure el desitg de consumir alguna cosa més nova. L’objectiu principal de la publicitat és identificar al consumidor amb el producte. Fer que el producte sigui vist com un mitjà d’expressió de les qualitats personals i distintives del consumidor. Alguna cosa que el farà més feliç i complert, tant interiorment com a la vista dels altres.

Referències:

La Arquitectura después de Bretton Woods, Jorge Minguet Medina

Comparteix a les xarxes