Davant de l’actualitat de l’economia globalitzada, les tendències del model arquitectònic, segueixen un camí paral·lel, formant part d’un sistema holístic i materialitzant-se en valors i estratègies, que representen la societat de consum en la que vivim. L’arquitectura de consum busca un missatge superficial, per tal de manipular emocionalment al seu receptor, anàlogament a la propaganda comercial o al màrqueting publicitari, a l’arquitecte estrella i a la promoció de la marca personal, per sobre de la funcionalitat o el disseny racional. Des de l’inici de la supremacia neoliberal amb Thatcher i Reagan, (originalment des dels Acords de Bretton Woods), i la caiguda del mur de Berlín, fins a la crisi dels Lethmann Brothers, i encara avui dia, es l’estratègia predominant per al desenvolupament de molts projectes emblemàtics.
L’Ópera de Sydney és l’exemple icònic i el model inicial de l’arquitectura de consum, que seguiran molts. Un edifici i molta complexitat tècnica, i pioner en quant a la separació entre especialitats, arquitectura i enginyeria, on es creu que es pot desenvolupar un disseny arquitectònic sense tenir en compte la seva realitat construïble. El disseny deixa de banda contemplar la construcció.
Les obres es van iniciar prematurament per motius electoralistes el 1959, amb una solució original per a les cobertes i un disseny arquitectònic emblemàtic. Posteriorment es desenvolupen fins a nous models estructurals que no aporten cap solució satisfactòria per a Utzon .
Les curvatures originals de la coberta, produïen enormes problemes en el càlcul i en la fabricació dels elements de revestiment exterior, fins que es va proposar unes noves formes per a les conxes, sensiblement diferents a les inicials, facilitant enormement el càlcul i la fabricació. Per a quant la solució estructural va estar disponible, els fonaments ja estaven molt avançats, necessitant enderrocaments, molts esforços i una considerable inversió. L’arquitectura de consum requereix d’una quantitat de recursos irracionals, per al desenvolupament del projecte. Més endavant van sorgir nous problemes. Amb la solució de les conxes esfèriques es van reduir molt els aforaments i la qualitat acústica . Tot això va comportar el deteriorament en la relació entre els equips d’arquitectura i el de l’enginyeria d’Arup, que van comportar la dimissió d’Utzon.
L’obra va finalitzar al 1973, amb nou anys sota la tutela d’Utzon i vuit sense ella. El pressupost final va ser de 102.000.000 dolars australians, essent el pressupost inicial de 7.000.000. A la sala principal no es pot representar ópera, i a la sala petita pot fer-se, però sense els alts estàndards dels grans teatres d’ópera. Una característica clau de l’arquitectura de consum. Però és un dels edificis més admirats del segle XX i la referència iconogràfica més important de la ciutat i de tot el continent.
La qualitat exaltada dels productes no és el valor d’ús, la qualitat o la durabilitat. No és l’objectiu principal promoure el desig de consumir alguna cosa més nova. El propòsit principal de la publicitat és identificar al consumidor amb el producte. Fer que el producte es vegi com un mitjà d’expressió de les característiques personals i distintives del consumidor. Alguna cosa que pot fer més feliç i complerta, tant a l’interior com a la vista dels altres.
Referències:
L’arquitectura després de Bretton Woods, Jorge Minguet Medina