Unes de les primeres evidències greus de l’escalfament global, és el desglaç del permagel. Avui dia l’escalfament global del clima al planeta producte de l’emissió de GEH (gasos d’efecte hivernacle) ja està en 2,7ºC, segons ha conclòs un recent informe del Programa per al Medi Ambient de l’ONU (UNEP) i es preveu que sigui inviable mantenir-lo per sota de 3ºC, en aquest segle. Tot just abans de la 26a sessió de la Conferència de les Parts, COP26 a Glasgow. A la COP21 de Paris 2015 aquesta previsió era d’1,5ºC, i això que només han passat 7 anys.
SARS-CoV-2 i el canvi climàtic
Els efectes de la Covid-19, ha conscienciat i sensibilitzat sobre els perills als que ens enfrontem, donat l’origen zoonòtic de la pandèmia, com apunten la majoria d’investigacions científiques fetes fins ara (malaltia infecciosa transmesa dels animals no humans als humans). En els darrers anys ho estem aprenent; la sida, grip aviària, el mers o l’ebola. Per això s’explora els possibles vincles entre la propagació del SARS-CoV-2 i el canvi climàtic. L’alteració antropogènica dels ecosistemes està conduint a una substitució gradual d’espècies, encongint els ecosistemes i reduint la diversitat d’espècies, i la biodiversitat és precisament una barrera de protecció davant els salts zoonòtics.
L’informe Stern
Però no calia arribar fins aquí. L’informe Stern, publicat el 30 d’octubre de 2006, va ser encarregat a l’economista Nicholas Stern, pel ministre d’hisenda del Regne Unit, amb la finalitat d’analitzar l’economia del canvi climàtic globalment, concretament les conseqüències econòmiques, explorant l’economia de la estabilització dels GEH i els reptes socio-polítics. Les possibles conseqüències del canvi climàtic surten resumides en el següent quadre, segons l’increment de temperatura i l’impacte als diferents sistemes. Volem destacar dues que ja es produeixen a partir d’1ºC d’increment. Una primera conseqüència al terreny, el desglaç del permagel, i una altra al medi ambient, que afecta a la biodiversitat.
L’arquitectura del permagel
Ens situem a Iakutsk, la ciutat més gran del mon construïda sobre permagel, a la República de Sakhà, pertanyent a la Federació Russa, una colossal regió siberiana, tan gran com mitja Europa i assentada gairebé per complet sobre gel subterrani de fins a 650.000 anys d’antiguitat. Sobre el permagel, aquesta capa gelada, on viuen 35 milions de persones que veuen en perill l’estabilitat del sòl on s’assenten les seves cases.
El subsòl gelat de les zones més boreals i de les muntanyes més altes del planeta. L’impacte del desgel també es visible sota Alaska, nord del Canadà o Escandinàvia. En Iakustk es desenvolupa l’arquitectura del permagel. Les façanes estan pintades amb colors brillants que ajuden a la visibilitat en la boira gelada.
Els fonaments dels edificis son a base de pilots de formigó armat, enfonsats a metres de profunditat de gel, sobre els quals recolzen lloses de formigó elevades per sobre de la cota del terreny, perquè la calefacció dels habitatges no fongui el permagel, i proporcioni ventilació a la part inferior, amb l’objectiu de mantenir aquest permagel.
Sembla que els sistemes ja no funcionen, algunes carreteres i infraestructures han començat a donar senyals d’inestabilitat a causa de la fosa del subsòl . Diversos edificis de la ciutat ja han hagut de ser enderrocats, perquè s’han tornat inhabitables, i d’altres estan plens d’esquerdes, degut als assentaments i deteriorament dels fonaments, com a conseqüència del desgel.
Alliberament de gas metà (CH4)
Però si la devastació de ciutats senceres ja es prou greu, quan el permagel comença a fondre’s, allibera milers de milions de tones de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH), sobretot gas metà, empresonat durant mil·lennis. Els gasos emesos pel permagel acceleren l’escalfament global, i la propia fusió del permagel. En algunes zones de la tundra i taigà siberianes han aparegut emanacions de metà que bomben el sòl qual “bombolles” sota l’herba. El carboni que guarda el permafrost resideix en la matèria orgànica. En descongelar-se, aquesta massa vegetal es descompon i crea un fang que allibera diòxid de carboni (CO₂) i metà (CH4).
Una tona de metà exerceix un efecte sobre l’escalfament 33 vegades major que una de diòxid de carboni. El desglaç del permagel és considerat com un dels factors irreversibles més radicals per al clima, ja que, en el cas que l’alliberament de gasos es desencadeni, pot iniciar-se un cercle viciós que es retro-alimenti a si mateix i acceleri la degradació. L’alteració de qualsevol factor mediambiental, encara que es doni en un lloc llunyà, afecta al clima de tot el planeta. Aquest efecte consta a l’última casella del quadre resum de l’informe Stern, per a un augment de temperatura > 5ºC. Però hem de preveure que l’efecte hivernacle en aquestes zones, supera en aproximadament 2ºC, la mitjana global.
Àntrax sota el permagel
A més dels seus efectes climàtics, a vegades se’ns obliden les amenaces per a la salut. Recordem l’origen zoonòtic de moltes malalties com la Covid 19. L’antiguitat del permagel ha fet que contingui entre la seva matèria orgànica una àmplia varietat de bacteris i virus, microorganismes que han estat conservats gràcies a la baixa temperatura, la falta d’oxigen i la foscor. En començar a fondre’s els allibera exposant els éssers vius als microorganismes que han romàs latents.
Biòlegs francesos han descobert fragments d’ARN (àcid ribonucleic) del virus de la grip espanyola de 1918 en cadàvers enterrats en fosses comunes en la tundra d’Alaska, i afirmen que probablement els microorganismes causants de la verola i la pesta bubónica també estan enterrats.
En 2016 es va desencadenar un brot d’àntrax a Sibèria, morint un nen. Els biòlegs van determinar que el brot es va originar pel consum de carn de ren provinent d’una zona, on animals infectats pel bacteri es van enterrar sota el permagel. L’onada de calor va fer aflorar el bacteri Bacillus Anthracis, un microorganisme que pot viure centenars d’anys i que estava latent en el sòl gelat.
Alliberat el bacteri mortal, que s’ha conservat en el permafrost durant més d’un segle, ha reinfectat als ramats. Desde llavors milers de rens es vacunen cada any.
La porta a l’inframon
El Cràter de Batagaika era un petit barranc sense nom situat en les terres altes, més al nord a 660 km de Iakutsk, fins que la tala d’un bosc en la dècada de 1960 i l’absència d’ombra, va provocar l’escalfament del sòl i el desglaç del permagel just a sota. El terreny es va enfonsar. Va començar a ampliar-se i a devorar més i més superfície. Ara té 1 quilòmetre de llarg, 100 metres de profunditat i s’expandeix uns 15 metres cada any. Dins del forat s’han trobat restes de bisons, mamuts, i rens de fa 44.000 anys. Els Iakuts pobladors de la zona i un dels grups ètnics més grans de Sibèria, van batejar el cràter com la porta a l’inframón, el tercer dels universos segons la seva tradició. i en el qual viu el Diable.
Profecia autocomplerta
Com veiem es vam complint les conseqüències previstes a l’informe Stern, fil per randa. Per altra banda anticipades per la ciència al 1974 per un altre informe, l’informe Charney, i reivindicades per l’ecologisme. Primeres valoracions climàtiques i econòmiques, hipotètiques prediccions que s’han demostrat certes, que amb el pas del temps, i vistes les derivades actuals a la salut i a la biodiversitat, amb la pandèmia Covid-19 de fons, es converteix en una veritable espasa de Dàmocles, En aquest cas, faríem be de seguir les profecies de la tradició Iakut.